Una ópera tan bonita, y menudo palo. Me he releído la crónica de Joaquim y la rubrico humildemente con mínimas discrepancias, por ejemplo, que Ofèlia Sala hoy me ha gustado mucho y que poder escuchar a Matti Salminen me ha compensado lo sufrido. Y no es que todo haya sido horroroso, ni mucho menos, pero servidor no aguanta una primera parte de 105 minutos con dos actos de una ópera que no es un prodigio de la dramaturgia y de los que 30 son hablados en un idioma del que ni flores. La séptima bala, con todo cariño y bono de asistencia médica tras el aviso, para quien nos somete sin necesidad a tal prueba de resistencia. Y si de rebote le da un susto al señor Konwitschny por sus tonterías y por la triste desnudez con la que nos ha dejado el tercer acto del cuento, tanto mejor. En tales condiciones, sólo me han llegado los antedichos y Albert Dohmen. Y el precioso Leise Leise que puede verse aquí en una interpretación de Nina Stemme en 1993.
No lo ha empezado nada mal Petra-Maria Schnitzer, esta vez muy bien acompañada por la escenografía, y estaba pensando que mis amigos opereros son muy exigentes cuando muy pronto les ha dado toda la razón: Lo peor de la noche, agotamiento y kchorradas aparte.
Después de enterarme en vivo y en directo del argumento (ayudado por la lectura previa de una sinopsis, porque si llego a ir a pelo no rasco ni media) me ha quedado claro que Der Freischütz es intraducible. Ni cazador furtivo, ni francotirador, ni tirador franco (que este pobre Max es más pasmado que otra cosa) ni franco cazador que dicen los italianos, y ya se ve lo que se encuentra buscando en esa línea. Basándome en que, según explicó tristany en «In Fernem Land«, Freischütz significaría “cazador que tira con una bala que siempre da en el blanco bien por ser mágica o por estar trucada o teledirigida” y teniendo en cuenta que ese título resulta tan poco manejable, por mucho guión que también se le ponga, como el que propuso Assur («el-que-donde-ponía-el-ojo-ponía-la-bala»), me ratifico: El titulo más adecuado sería «El cazador de ventaja», o hasta «El cazador tramposo». Pero creo que estaremos más de acuerdo en dejarlo en Der Freischütz, una ópera que puede ser muy bonita si no la machacan y nos machacan con ella.
________________________________________________________________
Al dar la traducción literal más exacta, «El tirador de balas mágicas», Colbran me ha hecho recordar que tampoco es cazador sino tirador. Lo digo por si pasa por aquí algun doctorando.
Per el que veig estàs casi absolutament d’acord amb el «mestre» Joaquim que la considera literalment un nyap. Com has pogut comprovar a la meva crònica a «voltar i voltar» no puc estar mes en desacord amb la seva valoració perquè un cop vista, la considero una de les operes en las que he gaudit mes aquesta temporada.
El que em sobta, però es que desprès de llegir la teva cronica i el comentari que has deixat al meu Bloc …. comparant les teves «estrelletes» amb les meves, sincerament no veig tantes diferencies, únicament valores força mes vaig la «direcció d’escena» que a mi em va entusiasmar. L’altre persona que valores molt per sota de mi, es a Petra Maria Schnitzer i amb això ja si que es mes opinable, perquè crec que depèn de cada funció…. una cantant pot donar millors o pitjors resultats.
Les sensibilitats de cada un son diferents i també depèn molt del estat d’ànim en que cada persona es trobi al veure una determinada opera, o del que esperi veure si a mes a mes es una opera que has vist en directe mes d’un cop en altres produccions diferents. Per el que a mi respecta, «salvo error u omisión» era el primer cop que la veia en escena.
Una abraçada
Em va cansar molt, que no tinc el cos com els viatgers professionals 😉 Lamentablement, el producte final em va semblar un nyap per l’esgotament-ensopiment y les ximpleries-dimissions del Sr. K. Sense aquestes dos coses, es a dir, 1.- Fent tres parts, 2.- Treien els parlaments y 3.- Eliminant les tonteries de la escenografia (àliga riallera, petardets, ensumades del llop, diable català; la Ofelia quan diu allò dels claus rovellats potser hauria tingut gracia, però ¿quin sentit te tot aixo?) y treballant una mica el tercer acte, hauria pogut passar-m’ho molt bé, segur. Sempre influeix l’estat d’ànim, però jo ahir anava be; me’l van posar malament. Els ingredients eren de qualitat variable (i per aixó podem coincidir en la valoració de molts), però la paella em va cansar, tant, que van haver moments en els que em preguntava si de veritat m’agrada la opera.
Esta es la sexta puesta en escena que veo en vivo y en el Liceu (1962, 1967, 1974, 1980, 1988 y la presente) y con mucho la peor de todas. Probablemente sea uno de los espectáculos peores que he visto, desde que comencé a asistir al coliseo de Las Ramblas el 9 de noviembre de 1954.
Aparte de estas versiones, todas con la parte hablada reducida a la mínima expresión, pero sin dejar de entenderse para nada la trama, puedo dar fe de diferentes versiones en DVD. Mi preferida es la filmada en la Opera de Hamburgo en 1968, con una duración de 122´, con la integridad de la música y los diálogos recortados -que es como corresponde-, pero no eliminados, quedando todo lo que sucede más claro que el agua. Esa tortura supérflua a la cual nos obliga Herr K., su hijo o quienquiera que haya
vevidovenido a dirigir, ya que K. no, es de un plus hablado en alemán de 43′, absolutamente aburridos, prescindibles y torturantes, pese a quien pese.Yo tengo diversas versiones en CD y ninguna sobrepasa los 125′, parte hablada incluída, con la partitura íntegra, y dispuse de una versión con Birgit Nilsson y Nicolai Gedda de EMI en una caja con 2 Lps. cuya duración ahora no recuerdo, pero desde luego no superaba las 2 horas, partitura completa y dirigida por Robert Heger.
A quien haya disfrutado con esta versión le felicito, veo que tiene un poder de aguante que me supera y, además, sabe valorar la labor del ausente Herr K. que a mí me da más frío que calor.
Decididamente el título en castellano debiera ser «El tirador de balas mágicas» porque, como decía Tristany, «die Freikugeln» son las balas mágicas y el título «Der Freikugelnschütze» se simplifica por «Der Freischütz», como popularmente se suele hacer (al hablar de esta leyenda), según me aclaró una gentíl oriunda.
De verdad es un alivio ver que haces hincapié en la duración como un elemento determinante del mal resultado de este Freischutz. En una película, yo echaría la culpa al productor, por no haber metido tijera y controlado los caprichos de K. ¿Existe esa figura en la ópera? ¿Es el director de escena quien decide que se incluyan los interesantisimos rollazos?
«Tirador de balas mágicas» Ya me habia olvidado de que no solo no es furtivo sino que tampoco es cazador. Rectificaré. En agradecimiento (un gesto, porque seguro que la conoces) esta maravilla que, efectivamente, ayer maltrató la señora Petra Maria.
y el fragmento de la fundición de las balas en la producción de que supongo hablas, actores y escena al servicio de la música, que ayer me hicieron estar más pendiente de si la bombeta sonaba más ridicula que la anterior o de que el reloj acabara cayéndose.
Con vevido quise decir «venido». Perdón.
Lo he corregido en el texto, y haces bien en avisar, que suena como un lapsus freudiano sugiriendo problemas enólicos…
Gracias. Efectivamente esa es la producción de que hablo y ahí tienes a Ernst Kozub de Max (le vi de Emperador en el Covent Garden en «Die Frau ohne Schatten» en 1967 y de Lohengrin en el Liceu en 1970; murió a los 46 años, casi un año después de esas funciones) y a Gottlob Frick de Kaspar (a este estupendo bajo alemán no tuve la suerte de escucharle en vivo ni en el Liceu -creo que nunca actuó en él- ni en el extranjero).
La estupenda Elisabeth Grümmer -que tanto recuerda a Pilar Lorengar- canta magníficamente mi momento musical preferido de «Der Freischütz», con ese dulce vibrato y esa musicalidad que eran características suyas.
Prometo no esmentar cap referència al títol, a vegades fent variacions sobre el mateix tema, ens fem més avorrits que aquests Freischütz.
Em sorprèn que l’amic Miquel, home molt versat en experiències teatrals s’hagi captivat per aquesta proposta, però en qualsevol cas celebro que l’hagi gaudit tant.
És clar que si hem de fer un rànquing, trobo que no és comparable amb la Carmen inaugural o el Parsifal, fins i tot l’altre gran nyap, la Lulu, era molt millor que aquest Freischütz, als que no em tremolaria gens el pols alhora de situar-loa al nivell de la Bolena, malgrat que això em suposi una mica més de llenya a la foguera.
En qualsevol cas, amic Miquel, això del mestre entre cometes no em fa gens feliç, i sense les cometes tampoc, ja que no sóc mestre de res.
José Luis, la Sala, el dia del torn T s’intuïa i vols dir que un luxe (ara ja no tant) con en Salminen calia?, amb un eremita més discret i la resta millor, segur que haguéssim sortit (la majoria), molt més satisfets.
Cada dia mes jove, Joaquim… Jo no havia sentit mai en directe al Salminen, però ja m’havia fixat als LPs, i ahir em va agradar moltíssim. Segur que haurà cantat millor i que hi ha un element de mitomania, però em va semblar d’una altre lliga. Tot i això, ho canviaria, clar, inclús per unes tisoretes de res. Per el que fa a la Ofelia, m’he quedat una mica sorprès amb el que li han dit al Colbran. Encara que no sé si el personatge una mica esbojarrat que fa es el més correcte, ho fa ver mol bé. Els aplaudiments mes llargs (i per mi els únics merescuts) durant la funció, van ser per ella, crec.
Ja t’ho dirà ell, però de vegades en Miquel fa servir les cometes d’una forma que pot induir a confusió, i ho sento i no et valoro mes ni menys per això, que cadascú es com es, però d’òpera ens pot ensenyar i ens ensenyes tot i al que ensenya jo li dic també mestre. Altre cosa es que després no faci els deures o em passi la classe caçant o tirant a papallones, lliure, franca o furtivament amb les meves bales màgiques, aixó si 🙂
Amic Joaquim
Primer de tot, tinc que aclarir-te que la paraula «mestre»(amb cometes o sense), la deia de veritat, i sense cap significat ocult. En el mon de la musica tu has estat i ets un del meus referents i “mestres”, perquè he après molt llegint i escoltant el teu bloc.
No per això, tenim que estar sempre d’acord en tot i evidentment la teva crònica (un cop vista la producció) em sembla excessivament critica sobretot en la posada en escena i en absolut podem estar d’acord. No tinc arguments per rebatre els teves paraules des de el punt de vista musical i menys quant els teus escrits estan molt ben escrits i jo diria que acostumen molt sovint a estar molt pensats i mesurats. Musicalment parlant soc molt basic….soc quasi be binari…. m’agrada o no m’agrada.
En lo que es refereix a la part «Teatrera» de l’òpera si que et puc donar arguments i molts… a mi com saps m’agrada molt TOT tipus de Teatre, absolutament TOT, però si tinc que escollir m’agraden representacions que tu consideres Nyaps com LULU a la que en el teu comentari feies referència, o aquest «caçador furtiu» que m’ha meravellat… i que consti que no es per portar-te la contraria… es que ho sento així.
Precisament no vaig deixar cap comentari en el teu Bloc perquè no volia entrar en aquest tipus de polèmica «Teatrera», i mes quant moltes vegades em dona la sensació que molta gent que escriu comentaris a IN FERNEM LAND únicament entren per confirmar que el que tu opines sempre es veritat, sense dubtar-ho, hagin vist o no la producció.
Entenc, per que li passa a la majoria de gent, que aquest tipus de posada en escena no agradi…. a mi SI. M’agrada per exemple el cicle RADICALS del Lliure i el veiem quatre “sonats”.
Ja saps Joaquim, jo sempre llegeixo el que escrius en el teu Bloc… no se si tu fas el mateix en el meu. Si vols saber el que opino sobre aquesta producció es molt fàcil … ho tinc publicat.
Una abraçada
Bé això del mestre no deixa de incomodar una mica, però si ho penses així, t’ho agraeixo, per bé que sóc un mestre de física i química, que ensenya bé una i l’altre pel que és veu, no tant.
Bé, t’he contestat aquí i no a Voltar i Voltar, que tu mateix podràs veure a les estadístiques de wordpress, que algunes entrades vaig fent, no amb l’assiduïtat que jo voldria, però és que cada dia em costa més fer la ronda de visites que abans feia. Doncs et deia que t’he contestat aquí, ja que m’anomenes directament. A casa teva, com tu a la meva, no vaig voler portar-te la contra, és la teva visió i m’agrada que sigui així, lliure de qualsevol influència aliena.
El que t’asseguro és que estic absolutament convençut que molta de la gent que entre diàriament al blog, no estan gens d’acord amb mi, altre cosa és que ho comentin i això de que tan sols comenten per donar-me la raó…..ui! fa pupa, no et sembla?
Jo m’esperava moooolt més de mr K. Tot i així, crec que hi ha coses interessants i altres, divertides. Irregular posada en escena i el mateix amb el nivell vocal i musical. Un 6 justet, però tampoc un patiment. Sobren les parlotades i alguns desajustos.
Molt bo el tirador franco! igual estava caçant al monte Caro, que allà encara hi guarden un monument. Hagués preferit, però, un Paquito el Chocolatero (con bombones incluso de la fferrerro) 😉
esta mañana era diferente el post o lo he soñado?
No lo has soñado. El cazador Franco era la foto principal, pero me daba dentera tenerlo ahí y lo he defenestrado.
Paquito el chocolatero…. ya ves que horas son.. no caigo
Un 6 justito, algo generoso me parece. Por partes puede que eso y más, pero sin análisis, yo ni la apruebo. Si lo que sobra es sal, por ejemplo, ya puede ser todo estupendo, que te hacen polvo lo que sea. (estoy de símiles culinarios, que veo que me van nuy bien)