Formaba parte del paisaje de la España de los 50-60 y los niños más pequeños se reían llamándolo Pepe Hucha. No muchos años antes de que Frank Sinatra grabase con su hija Nancy “Something stupid”, él había cantado con la suya “Di papá” (dónde está el buen Dios, dímelo, dímelo, di papa), pero su especialidad era versionar éxitos como Greenfields (Verdes campiñas) de los Brothers Four o Sixteen tons (Dieciséis toneladas) de Tennessee Ernie Ford.
Dice la wikipedia que ha sido el cantante que más canciones, 540, ha grabado en Europa. También recuerda que compuso el que fue durante unos años el himno del Español, su club. Hasta hoy no había caído en que se llamaba igual que el Pep.
Ancha es mi casa 
Aunque parece un poco,bastante pasado de moda, hay que reconocerle que tiene una voz estupenda y sabe cantar.En la de» 16 toneladas «canta con una voz perfecta .Siempre me pregunté ¿que hacía cantando este tipo de canciones? ya que materia prima bien que la tenía.
En fin era un buen músico que dominaba el «Saxo» y otros instrumentos como la flauta travesera y el violín.En fin ,Adiós y MUASssssss
Creo que hasta entoces me parecía pasado de moda, como aquellos años. Pero él no me caía mal.
Muass y Força Barça para la noche
ya se que voy a decir una herejía , pero he escuchado las dos versiones de sixteen tons , la de T E Ford y la de Jose Guardiola y me quedo con la de nuestro paisano…..se le puede aplicar lo que dicen los argentinos de Carlos Gardel, ….»Carlitos , cada día cantas mejor….»
ramon
Yo ya me abrasaré en el fuego eterno por diversas razones, pero a esta herejía no me sumo, sobre todo porque en el ritmillo queda muy por debajo, IMHO. Pero recuerdo alguna versión cavernosa que me gusta más que estas dos. A ver si la encuentro 😉
Sobre todo !!Força Barça !!! para hoy y para siempre MUASSsssssss
El José Guardiola sempre em va semblar un cantant «antic», jo en els anys 60 (era molt petit) però estava en un altra «rollo» (Beatles, Stones, Mamas & Papas, etc,), però s’ha de reconèixer que tenia una gran veu i sabia cantar, crec que tenia una academia de cant fins fa molts pocs
anys.
Amb tot, una veu que formava part de la meva infantesa, com Modugno o Presley, per posar exemples de cantants dels que els meus pares tenien discos i tot sovint escoltaven.
Sí, tinc la mateixa sensació, era part d’aquell mon, però ens relliscava bastant.
Sabies que el «Di papá» és una versió d’una canço de Danny Kaye amb la seva filla Denna? Crec que encara podria localitzar-la en el 45 rpm que conserva un cosí meu.
I sabies que era MOLT perico? Ningú no és perfecte.
I no em compareu el meu estimat Tennesee Ernie Ford amb el Pepe Hucha, que tenia una veu bonica, cantava bé però era estovat per aquesta cançó.
Més versions: «El viejo frac» de l’origunal d’un italià «Picasso» molt estimada per mi (17 anys… ai!)
No, no ho sabia, i si es el que segueix ara, es semblen molt, però jo no diria que es la mateixa. Tot el segon tema (“pues si, dimelo… etc) no existeix a la americana, que en tot cas, es a anys llum.
No ho comparo amb TEF ;-), de fet, he posat només l’enllaç perque no quedaba gens bé fer-ho 🙂
Quan va sortir el «Di papà» no teniem dubtes sobre que era una versió del disc de «Danny y Denna Kaye» que ens sabiem de memoria. Ara, escoltat, tens raó no són tan idèntics com ens semblaven.
El que no hi ha hagut forma es de trobar l’autor del Di Papa i veure si feia cap referència al Danny Kaye. Jo no havia sentit mai aquest «Little Child», que té molta gracia, i segur que va agradar molt.
O el de «El viejo frac» era de Ramon Calduch?
Tampoc surt gaire ben parat. No sé a qui et refereixes com l’italià “Picasso”
I ara veig que ja s’havia comentat la seva militància perica.
L’italià Picasso era «Marcello Picasso y su guitarra con Gianni Fallabrino y su orquesta» (Belter 1959)» i el 45rpm encara el conservo.
Descobrir al cap de més de 50 anys que la canço era «nadamenus» que de Domenico Modugno té el seu INRI.
Si volem seguir repassant versions perpetrades per Pepe Hucha podem revisar l’extraordinari «Et maintenant» de Gilbert Bécaud.
En fi, temps era temps erem jovenets
Un INRI i quasi un disgust, no? . D’aquest Picasso & Fallabrino ni remota idea, però me’n recordo de Marino Marini i de Renato Carosone (del que un dia caldria parlar per els jovenets que ens visiten). No he pogut trobar més que la portada del Picasso
i aquesta de la orquestra
___________
i ja que estem amb el temps era temps:
PROTESTO!!! aquest no és el meu Gilbert Bécaud. Són les seves restes (com les darreres versions de «New York, New york» del iaio Sinatra). Si puc i me’n surto enganxaré la bona (dels anys 50-molts) i , de passada el «Vecchio frack» de Marcello Picasso, no millor que Modugno però el dels meus 18 anys
Perdon señoría, tiene Vd toda la razón: V.O.
El Picasso te’l deixo a tu 😉