La canción Ack, Värmland, du skona (Ah, Värmland, eres bella) con que los suecos loan una de sus provincias históricas, es especialmente interesante por cuestionar el origen mantuano de su melodía, pues es muy posible que provenga de una tonada flamenca del 1500, Ik zag Cecilia komen (Yo vi venir a Cecilia), que el compositor y poeta Adriaen Valerius (1570?-1625) convirtió en el himno O, Nederland! Let op u saeck! (Oh, Holanda, ten presente tu causa), el cual habría llegado a Suecia con los inmigrantes de los Países Bajos y cuyo verdadero autor quedaría así perdido en el pueblo. Este es la Ik zag Cecilia komen que se escucha cuando el carillón de Gante da las horas:
La canción tiene también en su haber el que podamos escuchársela a Jussi Bjorling,
aunque la interpretación que hace una contralto holandesa llamada Aafje Heynis de Ik zag Cecilia komen, es también tan buena que no me parece bien dejar solo un enlace:
Aunque no lo parezca, tono y tiempo al margen, la única variación en las primeras notas respecto al Fuggi, Fuggi, es la repetición de la primera, que en el Vltava se hará más baja,
y es que, desde luego, el otro motivo de interés de Ack, Värmland es poder ser efectivamente la que oyó Smetana durante los cinco años en que vivió y trabajó en Goteborg, con lo que La Mantovana o la flamenca se habrían pasado por Suecia antes de llegar al Moldava. A lo que los holandeses replican rechazando intermediarios, arguyendo que Smetana visitó a su homólogo flamenco Peter Benoit, compositor nacionalista como él, que coleccionaba música popular y bien pudo darle a conocer la Cecilia.
Todavía una última baza de la canción sueca: En 1951, en gira por ese país, Stan Getz la convirtió en Dear Old Stockholm, que pronto sería un clásico del jazz con interpretaciones tan memorables como la de John Coltrane, con y sin Miles Davis, o esta joya de Chet Baker, acompañado por el propio Getz, de nuevo en Suecia, tres décadas después (El video incluye una buena propina, los dos músicos solos en Line for Lyons de Gerry Mulligan)
Y finalmente, una derivación a muy pocos kilómetros de Estocolmo: En Estonia, en 1971, Arvo Pärt inauguraba su estilo campanillero («tintinnabuli«) con una composición titulada Für Alina cuyas primeras pausadísimas notas hacen pensar si, desde el otro lado del Báltico o del interior de Europa, no habría llegado a zonas más o menos profundas de su cerebro la melodía de La mantovana:
(continuará)
-◊-
Ancha es mi casa 
No he acabat de sentir tot el què has penjat al post, perquè m’he quedat «enganxada» amb l’Aafje Heynes i la Ik zag Cecilia komen. No coneixia aquesta cantant i la nostra base de dades diu que no tenim res cantat per ella. És una veu bonica i té una gran musicalitat, com ara la Victòria de los Angeles. O sigui com un «cistell de cireres» he passat de la música popular a Mahler i ara estic sentint Bach. No sé quantes «cireres» més trobaré…
D’altra banda el subjecte del teu post és interessant i planteja un tema més genèric i en totes les arts: el de les «continuïtats»: l’existència d’un fil quasi invisible que va passant d’uns artistes a d’altres, de manera que l’art (música, pintura… ) i altres aspectes de la cultura) acaba essent una obra col·lectiva de la humanitat.
La vaig posar sense fixar-me gaire, només com un enllaç, i ja la he sentit una dotzena de vegades com a poc mentre preparava aquesta sèrie. I es cert que recorda a VdlA. Havia pensat investigar una mica i dedicar-li una pàgina, ja veurem
» En 1945, cuando los Países Bajos fueron liberados de la ocupación aleman, el pueblo de Zaan estalló en júbilo y algnuos vecinos sacaron un piano a la calle para tocar. Pidieron cantar a una joven Aafje Heynis que interpretó Dank sei dir, Herr de Haendel y todos los presentes empezaron a llorar de la emoción. Ella mismo comentó que nunca volvió a cantar Haendel con la misma inspiración.» (WK)
(millor que tanquis els ulls)
A la base de dades IFL surt a un concurs de «Erbarme dich», però mira també quina cirera, aquesta noia era molt bona…
De la segona part, es molt cert el que dius. La melodia aquesta es patrimoni comú, i ja veuràs fins a on arriba…
Tot el que m’evoca Estocolm m’agrada, m’agrada aquesta ciutat, moltíssim, m’agrada aquesta cançò tan maca, m’agrada cantada per Bjorling, i és meravellosa cantada per Heynes, m’agrada la versió jazzística, m’agrada Smetana, m’agrada el Moldava, m’agrada aquest post i a l’entrada de Timamaot l’he possat el 1 que hi figura perque m’agrada molt. Sota els efectes encara de la missa, constato que em continuen agradan les coses belles!
A mi també m’agrada Estocolm, vull dir, la foto 🙂
Que t’agradi tot també pot ser perque estas sota l’efecte de la Missa 🙂 Jo encara no he volgut posar-me res potent, no em ve de gust… ara estic sentin el Morgen d’aquesta Heynes, molt maco… com el comentari de timamót, estic d’acord!
Los asistentes a la Misa estais aún en el séptimo cielo !!que envidia!!.Estoy luchando contra las manías de Clara y a ver si la próxima temporada alternamos Palau y Auditori (hoy hemos comido juntas con las 2 nietas que compartimos) y !que Dios reparta suerte! y si no ,tengo un» as «en la manga..No conozco Estocolmo ,pero se intuye muy bonito.,y la cantante !deliciosa! U.A.y adióoooos
A ver si es verdad, que hay que animar el cotarro.
No sé si el serial continua amb la cançoneta que t’adjunto.
https://www.youtube.com
La cantava Glòria, epígon de la «Nova cançó». La música és «original» d’Antoni Ros-Marbà. Barretada! (El meu pare tenia un amic músic que quan anava a un concert duia el barret posat «per anar saludant coneguts»)
Et felicito per la feinada i per fer-nos descobrir la veu d’Aafje Heynes.
Gràcies
He copiat lhttps incomplet
Boníssima!!!! Es ben igual! Esperava i espero col•laboració, precisament de coses de casa, perquè de fora encara em queden, ja veuràs quantes, però veig que em fareu treballar a marxes forçades perquè han de sortir totes al final.
Suposo (no es retòrica, no ho se), que barretada ve de barra, oi?
Gracies també per la felicitació, això havia de ser un comentari de quatre línees sobre l’origen de la melodia de Smetana, i vas tirant del fil… El millor es que trobes coses com aquesta contralt, o el vídeo de Chet Baker, que trobo boníssim. I les col•laboracions, que acabarem de referents de la descendència de La Mantovana
No home! vol dir «em trec el barret» (en reconèixer un conegut i saludar-lo).
Et dono el fil pel proper serial : Txaikovski-Franz Lehar-Xostakòvitx-Bela Bartók
Bon BNDCD!
Ara tinc dubtes, no sé si és Txaikovski o Rimski
Ja, ja , barretada no pot vindre de barra, ja ho sé, però pensava que jugaves amb la paraula, per la barra de «l’autor». Ara penso que si barretada es sombrerazo, ho fas servir de forma irònica, saludant al gran «artista», com l’amic del pare, però ves a saber, de vegades semblo mes tonto del que soc, que ja es dir.
Txaikovski. El meu màxim agraïment, es una molt bona idea. (Però no dormiria si no et recordo que Google es una gran ajuda per aquests paranys)
M’heu fet petar de riure amb lo del barret! 🙂 🙂 🙂
Jo tambè he quedat mica desconcertat amb la teva expressió, no creguis… 🙂
Prenc bona nota: «barretada = em trec el barret!»
I la cançó que canta Gloria és preciosa! No m’explico com sona tan poc! La coneixia vagament, i ja me l’he possat tres vegades!
Y la Heynes doncs que m’ha agradat molt en els nous fragments que ha possat el JL.
Doncs seré el que soc (amb minúscules, ja ja) però encara no ho tinc clar: Si barretada es sombrerazo, es treure’s el barret, però amb sorna. Si no, no entenc res.
I això també es una barretada
Preciosa y totalmente desconocida (para mi) la canción del REI JOAN 1º, es maquísima i deliciosa
Gracias a Lluis Emili Bou per fer aportacións d’aquest nivell U.A.y adióooooos
Sin darme cuenta estoy mezclando catalán y castellano de forma inconsciente.Es la suerte de ser bilingüe.Adióooooos
Yes
Pingback: Los plagios de John Williams (8) – Hatikvah (La esperanza) de Munich | Ancha es mi casa