El Porgy & Bess de Cape Town en el Liceo (15/7/14) – Pobres pero tampoco honrados

Pocas ganas de hablar de una función lamentable, aunque daría para mucho, especialmente para algunas reflexiones sobre la entusiasta respuesta de una buena parte del numeroso público que asistió anoche. Baste decir que, a la salida, unos jóvenes angloparlantes muy felices, ridiculizaban el canto operístico, balando como hizo continuamente Crown. Pero lo peor no fueron los cantantes. Como en el chiste de Kenny G (*), las dos balas se las hubiese merecido el director de orquesta (de cuyo nombre tampoco pienso acordarme), por su desanimado y desalmado trabajo al frente de una orquesta que no sonaba nada mal, por su falta de vigor, manifiesta en un increíblemente plano I got plenty o’ nuttin’ y por una interpretación más propia de un salón vienés que de un barrio marginal de Carolina del Sur o del innecesario e irrelevante Soweto de esta pobre pero tampoco honrada producción. Si a este buen señor le ha gustado alguna vez y sigue sintiendo la música, no lo parecía. Las dos balas para él, pero un rebote para el director escénico, y no por sus aportaciones ambientales, ni por hacer que la sirena de un barco se convierta en los silbatos de unos policías que caminan sobre las aguas, ni por su Bess/Dr.Jeckill, ni por el detalle de autenticidad de la monja cooperante en la última escena, ni por habernos dejado sin una triste tabla de planchar, sino por tomar el escenario por el plató de Operación Triunfo, por olvidarse de lo que es la acción dramática y por contribuir a que una canción como Bess, you ‘is my woman lograse lo imposible e imperdonable: no emocionar. Porque si esos dos directores hubiesen hecho bien su trabajo, es muy probable que hubiesen sido perdonables los balidos de Crown, las caladas de Bess, las ostentoreidades de Porgy y que a Sportin’ Life se le fuese el aire por los pies (aunque la masacre cometida con este último personaje y con It ain’t necessarily so tampoco tiene perdón, habría que comprar más balas). Hasta Gershwin salió ayer malparado. En ausencia de teatro y de ritmo, la opera se quedó en una sucesión de las bonitas canciones que todos conocemos (y que mi vecina tarareaba), separadas por ruidosos y larguísimos interludios, con algún bailecito de cuando en cuando para recordarnos lo buenos que son los negros bailando. Lo mejor de la noche, a distancia, el Oh lawd, i’m on my way final que recogió el único aplauso unánime y merecido, porque hizo vibrar a todos y porque para algunos, era el punto final de una función para olvidar.

(*) Estás en una habitación con Sadam Hussein, Adolf Hitler y Kenny G. Tienes un arma, pero sólo dos balas. ¿Con quién las gastas?
Con Kenny G. Las dos.

Acerca de José Luis

Las apariencias engañan... o no.
Esta entrada fue publicada en Liceu, Opera. Guarda el enlace permanente.

16 respuestas a El Porgy & Bess de Cape Town en el Liceo (15/7/14) – Pobres pero tampoco honrados

  1. rexval dijo:

    Pues lo siento mucho por los que fuistéis. Es un palo que te toque una mala función, aunque por estas tierras donde Valatrava nos puso un huevo carísimos que se está desconchando, nos van a dar por ahí. Cifras con ayuda del estado, que València no tiene. Los presupuestos para la temporada que viene del Liceu y del real están sobre los 40 millones de euros, pasta gansa para los tiempos que corren. El señor que cierra televisiones, escuelas y hospitales mientras ofrenda glorias a España le ha dicho a la consellera de turno que 2,5 millones como mucho. De momento, los músicos se siguen yendo de la orquesta y no se encuentra director ni en una banda de falla. para lo que pagan… Si almenos el senor “President” se pusiera a estudiar una lengua, según él, que sabe mucho , diferente del catalá, llamada balensiano, otro gallo cantaría, que este da ganas de partirse de risa:

    ¿Para qué queremos a José Luis Moreno y Rockefeller? Para nada. Eso sí, como ha perdido la mitad de los votos que tenían ha empezado una campaña contra los catalanes. “A ellos, que nos quieren robar la lengua sí que les dan, a nosotros no. Lo que no dice es que quien no nos da es Madrid con Rajoy al frente. Menuda nos espera. Malos tiempos para la lírica. Eso sí, que Madrid o Barcelona tengan 20 veces más presupuesto operístico que València es para pedir la independencia como nos aconsejo Zubin Mehta antes de largarse. Allí os han dado Porgi and Bess, mejor o peor, aquí nos van a dar la porquería de Luisa Fernanda o como se llame la zarzuela, a parte de por otro sitio menos discreto. Hasta le dan más a Sevilla y Bilbao, que es privado (ABAO).

    Proclamo la República Independiente del País Valenciano fuera de España i del euro, que no vale pa na.

    • José Luis dijo:

      Encuentro a faltar una alusión al no-nazismo de Wagner

      • rexval dijo:

        Si quieres te doy una. Wagner muere en 1883 y Hitler nace unos años más tarde. Con este tipejo “Porgy and Bess” no hubiera dado problemas. Se salía de su esquema “ario” de la música. Termino, le encantaban las pelis del oeste, donde el ario mata al indio, luego John Way era protonazi….

          • rexval dijo:

            Interesante. Se trata de la primera óperal nacional americana, catalogada como “folklórica” donde se dan la mano judíos y negros, lo que no fue del agrado de los WASP y del KKK. Lo malo es que me recuerda al Tío Tom. Aún faltaba para los Panteras Negras, Malcolm X y el Black Power. Ahora tenemos a un par de ellos en la Casa “Blanca”, White House. ¿Y qué? Todo sigue igual.

  2. Joaquim dijo:

    José Luis et recomano que et baixis el vídeo que vaig deixar-vos a IFL de l’Òpera de San Francisco, et trauràs el ventre de penes ràpidament. la versió és esplèndida, vocalment luxosa fins i tot. La producció té una seriositat admirable, sense perdre l’essència i respectant la voluntat de Gershwin i l’orquestra… el que t’he dit, altament recomanable.

  3. Josep Olivé dijo:

    No conexía aquesta òpera. Si coneixia molts dels seus fragments més famosos i populars. Per tant aquesta ha estat el meu primer P&B. I les primeres vegades tenen quelcom d’especial que s’ha d’explicar bé. Perque si m’avanço i dic que m’ha agradat la funció que acabo de veure probablement algú es possi les mans al cap, però les sensacions que un té són inapelables i no és gens recomenable trair-les.

    De lo dit abans es desprén que no conec altres P&B del passat, de culte, o històriques, protagonitzades per artistas de gran qualitat i ben segur amb un resultat artístic excepcional. Per tant no puc comparar, ni vull comparar. Que lo que avui he vist i escoltat no està a l’alçada d’exemples que s’han donat en aquest mateix post és evident. Però malgrat això, he sortit satisfet. No eufòric. No entusiasmat, però si satisfet i amb un desig que agreixo molt a tota “primera vegada”: la d’interesar-me molt més per aquesta obra, la de perseguir alguna de les seves representacions o DVDs, obviamente per a aprofundir-la més i per a disfrutar-la més amb una prestació de més qualitat.

    Les veus no han estat el punt fort de la funció. Millor dit: han estat un llast per a la funció. Però tampoc han estat d’allò que no es poden escoltar. No eren grans cantants. No són grans figures. Estem parlan d’una compañía en la que no hi han grans veus destacables, però jo crec que les funcions de P&B no pretenen enlluernar com a gran espectacle de veus, sino que dins del context de representació operística de companyía la pretensió principal es oferir un espectacle digne d’una òpera. I jo sincerament crec que és un espectacle digne. Arreu d’Europa hi han teatres que funcionen amb la seva propia compañía operística, Alemanya està farcida de ciutats i poblacions amb companyies estables d’aquest tipus. Puc dic que en conec suficients per confirmar que en la majoria d’elles la qualitat vocal no està al nivel de l’excel.lència. Són sencillament el planter del que surgirán les grans figures aïllades, que són les que després disfrutarem en els teatres de referència. Jo crec que es molt equivocat anar o intentar veure i escoltar aquest P&B del Liceu amb el punt referencial i únic de les veus. Són discretes, sí, pero l’espectacle, en la seva globalitat funciona, funciona prou bé, i ho detecto quan hi han moments que m’emocionen, moments en els que el resultat musical i escènic puntual ha aconseguit que sentís emoció.

    L’altre aspecte, que ha sortit al llarg del post i en les entrades, és la reacció del públic i l’analisi que s’ha debetut en relació al tipus de públic. Pràcticament no he vist avui a ningún conegut o saludat. A ningú. Em sentía més sol que un mussol. Tot per a mi eren cares noves d’un públic diferent. Jo crec sincerament que es molt bó pel Liceu que es programin funcions que atraiguin a un públic nou, perquè P&B és una òpera, i per tant no es pot dir que el gènere musical avui escoltat no sigui el propi de la casa. És evident que la majoria del públic tenia avui una sensibilitat musical diferent a la del públic operístic convencional, però estaven escoltant òpera, amb influencies de jazz, de blues, afro-americanes, hispanes, clàssiques, veristes, impresionistes i fins i tot expresionistes…una música del color personal de Ghershwin i que barreja tots els estils esmentats. D’alguna manera es podría dir que el públic habitual de musicals ha anat al liceu a escoltar una òpera, perque s’ha de reconeixer que aquesta òpera és gairebé un musical. Però és que tanco els ulls i és imposible que certes escenes no presentin coreografia de musical perque entre d’altres coses la música de Gershwin ho porta en el seu ADN, demana ser coreografiada en forma de musical. Tan és aixi que es produeix, al meu parer, un gran lapsus dramatúsgic en l’escena final, i a on Gershwin no va estar especialment brillant en el pla musical. Hi ha una caigua de tensió incomprensible, però si m’oblido d’aquest llastimós fet, l’obra funciona amb una perfecta simbiosi d’òpera-musical. I ha estat molt beneficiós pel Liceu que conegués, portes endins, cares noves entre el públic. La majoria, bé que ho sé, no tornarà sino és per un altra obra de característiques paregudes, altres tornaran ben segur d’aquí uns dies amb un musical sens dubte, aquest si, molt per sota d’una obra com P&B, però probablement un petit percentatge s’haurà sorprés per l’espectacularitat de la sala, per l’obra i potser tingui interés en arribar-s’hi el proper any amb algunes de les obres del mes conegut repertori…i si li agrada? Jo crec que hem de ser curosos al parlar del públic. És que fins i tot, dels mateixos torns de temporada es podría fer un estudi sociològic i les diferències serien ben palmaries. És que es respira fins i tot un aire i un caliu diferent segons el torn en que coincideixis!

    En base a lo últim explicat, no m’ha estranyat, gens ni mica, la reacció final de la gent. Standing ovation. Efectivament. Doncs es que no m’ha estranyat gens, perque entenc que la gent expresa la seva satisfacció de moltes maneres, i la tipología de públic d’aquets P&B és que és aixi, i més encara quan hi ha havia un alt percentatge de públic estranger, sobretot americà. I sincerament no he percebut una aclamació dirigida per una “claca”. I sincerement, alguns seguidors/seguidores de la Gruberova o del Villazón (per sols posar uns exemples ben emblemàtics de la casa), ben respectables, això si, em sorprenen molt més que lo vist avui.

    Per acabar, la reacció de la prensa. Doncs que s’ha adequat al tipus d’espectacle vist. I si no parla de veus és perque és millor no parlar-ne, evidentment, i ha preferit destacar altres aspectes de la funció. Que li ha faltat rigor? Cap novetat. Que li ha faltat anàlisi? Cap novetat, Que li ha faltat disecció detellada dels aspectos qualitatius i artistics? Cap novetat. I és que l’indigència en que ha caigut els mitjans de comunicació catalans, tots, en tot el que té a veure la música clàssica i l’òpera és d’un patetisme esferidor. La “marevellosa” cadena RAC1, la que sembla que escolten tots els catalans de pro, dedica micròfon en mà i veu de bariton del Sr. Basté, una bona estona en anunciar tots els festivals de música de l’estiu arreu de Catalunya. Tots. Semblava com quan reciten les temperaturas del 98% de pobles de Catalunya, però ai làs, dels de música clàssica no en cita cap ni un. I en tenim uns quans, i de relleu internacional. I fragment de música clàssica o d’òpera ni somiar-ho. Abans et recita les 99 versions que s’han fet d’una cançó ben ramplona i de xumba xumba.

    • José Luis dijo:

      T’entenc perfectament, però les sensacions que un té són inapel•lables i no és gens recomanable trair-les. 😉 Jo em vaig avorrir i em vaig emprenyar. Coincideixo, però, com hauràs vist i suggereix ja el títol del meu escrit, en que les veus son perdonables, però no el resultat final, del que culpo molt a la pèssima direcció musical i artística, a la seva manca de trempera i de capacitat de portar als cantants a expressar la molta emoció de les cançons. Jo tampoc havia sentit l’opera, però tinc els dos vinils de Fitzgerald i Armstrong sense solcs i mentre que els youtubes que vaig posar de la pel•lícula eren en línea amb la riquesa d’aquelles cançons, la opera va quedar-se molt lluny de extreure-la. El que dius dels cantants es exacte, de fet, jo me’ls temia pitjors. Però, pobres però honrats, es podrien oblidar les seves limitacions si haguessin cantat amb més anima i mes emoció, i amb un bons directors, segur que haurien sigut capaços. Teatralment pobríssima i musicalment morta, això es el que em va semblar. Que les preciositats de Gershwin t’hagin emocionat, parla de la seva qualitat.

      No crec que facin molts nou aficionats amb funcions com aquesta. La gent ja sap el que va a veure i el que no, i ja veus el que explico, uns joves ridiculitzant el cant operístic. Si haguessin cantat com cal, dubto que s’haguessin rigut. De fet, em penso que es publicitat negativa, i que dona raons als que veuen la opera com una cosa de cridaners. Independentment de com es consideri per els experts, per la gent, Porgy es un musical, i si s’hagués cantat amb menys impostació, encara haurien aplaudit mes. Tampoc jo vaig pensar en una claca; als que els va agradar, els va agradar molt i van fer soroll per els que no. Això també va passar amb la darrera Gruberova, per exemple😉

      Nomes he llegit la crítica d’en Radigales. Ell no diu com tu que no coneixia la obra, però ho sembla. Es la única explicació que trobo per salvar-lo.

      • José Luis dijo:

        M’oblidava: Si fan funcions com aquesta per fer clients nous, que ho avisin.

      • Josep Olivé dijo:

        …i aqui arribo esgotat d’allà…hahaha…disculpem perque ja no tinc ni esma..i amb aquesta xafogor (això si que és insoportable…hahahaha)….🙂🙂 :-)…ahir el P&B i avui L’art de la Fuga al mini-Palau…vaja xoc oi?…hi aniràs?…

        • José Luis dijo:

          Respira, que sinó serà l’art de la fuga en ambulància. No, no hi vaig, ja ens explicaràs.

          • Josep Olivé dijo:

            Sens dubte, ho faré…però demà mateix marxo de viatje i potser tardaré una setmaneta en fer una mini-crònica perque realment ha estat magnífic. Per cert, hi haurà molta activitat BACH aquesta setmana. El concert d’avui és un puntàs de l’organització del que és de fet un festival Bach a Barcelona que es perllongarà tota aquesta setmana. I en aquesta casa les lletres B A C H, com en “L’art de la Fuga”, tenen la seva inmportància temàtica i musical…🙂

          • José Luis dijo:

            Bon viAtCHe!😀

Dejar un comentario

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s