Sebastião Salgado, La sal de la tierra

Obligatorio.

Acerca de José Luis

Las apariencias engañan... o no.
Esta entrada fue publicada en Cine, Sociedad y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

8 respuestas a Sebastião Salgado, La sal de la tierra

  1. lluisemili dijo:

    Finalment hem quedat alliberats de compromisos diversos i hem pogut dedicar la nit a visionar (ecs! quina paraulota) el magnífic document de Wim Wenders que ens vam perdre quan la van passar al cinema comercial, fa anys.

    El testimoni de la família Salgado (atenció a Mme Curie/Lelia, quina tia!) és dels que causen admiració i enveja.

    No trobo estrany que un itinerari que partint d’estudis universitaris passi per fotografiar/empatitzar humans en situacions extremes, nens malalts i maldat sense remei de l’espècie humana; acabi descobrint que en els oms, til·lers, abelles i escanyacabres de la selva amazònica desertitzada s’hi amaga la profunda veritat. No trobo estrany, dic, que desperti fortíssimes adhesions.

    Amen

    • José Luis dijo:

      No puc dir que les distancies són les mateixes que van d’un til.ler a la selva amazònica, perquè la diferencia és qualitativa. Aquest home sí es la sal de la terra i una llum de nassos que, a més i ja posats bíblics, no se ha quedado bajo el celemín. I al documental el seu retrat és tan impressionant com el del món.

      T’hauria de posar una penitència.

  2. lluisemili dijo:

    Anys vaig trigar a saber què era un celemin! I per culpa d’un film de Pathé Baby que hi havia a casa que es deia “El caballo desbocado” en el qual un home deia “Mi celemin! mi celemín” -amb rètols de cine mut- i semblava que el que perdia era un sac de blat o de palla, jo creia que un celemín era això, un sac de palla. I quan a missa deien allò de “poner la luz bajo un celemín” m’imaginava una espelma calant foc al sac. I trobava normal que recomanessin de no fer-ho.
    I puc assegurar que tot això no ho he copiat del Tristram.

    • José Luis dijo:

      Genial. És com allò de la mondarina, el esparatrapo o el alicóptero, que l’altre dia vaig sentir per la radio aquestes deformacions tan oportunes como el ostentóreo. Naturalment, he fet una recerca i m´he trobat amb aquest parent

      però, no sé si ho celebraràs o serà com una puñalada trapera, crec que reconeixeràs això:

      • lluisemili dijo:

        Faré urgentment la meva investigació. El film que jo recordava era molt més curt i tenia rètols (com la Zauberflöte, he, he). Com que era d'”abans de la guerra” podria haver anat perdent centmetratge. Com que tinc còpia de la resta ho comprovaré.

        I el rètol en realitat deia “Mi picotin” no “mi celemín”

        Picotin: Cuarta parte del cuartal (duodécima parte de la cuartera).

        Cuartal: Medida de capacidad para áridos equivalente a la cuarta parte de la fanega o sea 5,6 litros. Duodécima parte de una cuartera

        Cuartera: Medida de capacidad para áridos empleada en Cataluña, equivalente a unos 70 litros

        Celemin: 1) Medida de capacidad para áridos, equivalente a 4,625 litros. 2)Medida agraria antigua de Castilla, equivalente aproximadamente a 537 metros cuadrados

        Font: Diccionario de uso del español. Maria Moliner

        Resum i notes ad hoc.
        Era una imprudència posar un llum sota un celemin.
        Notes:
        a) És curiosa aquesta transposició de superfície de terra sembrada i grà que se’n pot recollir
        b) De les “Corrandes de l’exili” de Pere Quart
        En ma terra del Vallès
        tres turons fan una serra,
        quatre pins un bosc espès,
        cinc quarteres massa terra.
        “Com el Vallès no hi ha res”.
        c) De la cançó “El Majoral” de la Maria del Mar Bonet
        Majoral, vós sou ben l’amo
        d’es canyar i de sa secada,
        però no ho sereu mai
        de sa meva quarterada.

        • José Luis dijo:

          Paraules condemnades a l’extinció, ara tenim kilo, mega, giga i terabytes. Que no es veuen ni es mengen. La dualitat superfície del camp / volum de gra obtingut és tan curiosa com raonable. De petit ho vaig sentir amb les fanecas (fanegas) i no em va sobtar gens.

          Respondré als teus provocadors poemes amb un castellà adaptat per Toldrà, i amb una lletra molt divertida (la que s’entén). Canten Assumpta Mateu y Lluís Vilamajo

          CON EL PICOTÍN
          (Burgos – Castilla)

          Al agudo, al agudo
          y a lo ligero;
          al uso de mi tierra,
          toco el pandero.
          La rosa va por agua,
          le dijo un lirio:
          deja el cántaro rosa,
          vente conmigo.
          Con el picotín, picotaina,
          sácame el caracol de la manga,
          quiérole vender.

          Cómo quieres que venga
          o esté contigo,
          si estás hecho un emplasto
          madurativo.
          Si yo soy un emplasto,
          como tú dices,
          tú vas clavando pinchos
          con las narices.
          Con el picotín, picotaina,
          sácame el caracol de la manga;
          quiérole vender.

        • José Luis dijo:

          Con el picotín, picotaina,
          sácame el caracol de la manga

          ¿Ho entens? Pot ser és el pal del joc de la picota, o el nas, que Maria Moliner diu que es picota en llenguatge infantil

  3. lluisemili dijo:

    Comprovació feta.
    ÉS la mateixa peli. Però només em queden 35″ (passats a DVD)
    El text és: “¡Mi picotín! ¡Ladrones! … ¡Ladrones! … just quan el pobre botiguer veí de la taverna de Vins 80c surt cridant. (2’37”)

Dejar un comentario

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s