Este mes, otra gloria de la humanidad, aunque mucho menos popular de lo que merece. Es relativamente fácil de reconocer a partir del segundo acorde, e incluso con el primero, siempre que se conozca, claro. En caso contrario, atentos al descubrimiento.
Pues nada. Lo saben todo. Sonata Arpeggione, de Schubert
 | José Luis en De Tannhauser a Tristán ® |
 | josepoliv en De Tannhauser a Tristán ® |
| José Luis en Prendi, per me sei libero (o «… |
| josepoliv en Prendi, per me sei libero (o «… |
| José Luis en Prendi, per me sei libero (o «… |
| josepoliv en Prendi, per me sei libero (o «… |
| José Luis en 300 favoritas – Tres sin… |
| josepoliv en 300 favoritas – Tres sin… |
| José Luis en Pogorelich: Preludio, Baladas,… |
| José Luis en Pogorelich: Preludio, Baladas,… |
| josepoliv en Pogorelich: Preludio, Baladas,… |
 | Alberto Suárez Gonzá… en Pogorelich: Preludio, Baladas,… |
| José Luis en El canto de las sirenas (LXXX)… |
| José Luis en Bach al piano – Apéndice… |
| josepoliv en El canto de las sirenas (LXXX)… |
Ancha es mi casa 
El soci creu que és la XX de XX
El soci és un crack. Quina casa. 🙂
Supuso que compartim l’admiració per la peça.
No sé si conservo la K7 enregistrada de la ràdio. I no dic res més
K7 🙂
K7s: Eren unes cintes magnetofòniques encapsulades que entre el Jurassic i el Pleistocè s’utilitzaven per enregistrar i reproduir sons. Tenien la particularitat que no permetien triar el punt que interessava reproduir, que s’encallaven sovint (aleshores sortia la cinta a l’exterior com si fos una peli de Jacques Tati) i que calia rebobinar-les amb l’ajuda (imprescindible) d’un boligraf Bic Cristal. Els més manetes (i garrepes) aprofitàvem la part de cinta no matxucada per l’accident apedassant la amb un cel·lo (operació de resultats descriptibles). Obrir-les descargolant els quatre cargolets (tornavis estrella indispensable) i mirar de recol·locar la cinta en el seu recorregut correcte era molt arriscat, gairebé mai no sortia bé però era molt relaxant.
Els aparells reproductors més populars eren els Philips portàtils que eren com una maleteta, també n`hi havia queanaven instal·lats als «tablier» dels automòbils per tal que f’ossin robats amb facilitat. Avui dia costa de trobar aparells per reproduir K7s (a eBay en trobareu) de manera les cintetes en qüestió han esdevingut com una mena de tauletes sumèries que no pot llegir ningú. (com ha passat amb els MDs, els Videotapes 2000, Beta i VHS, Floppys, Diskets i està a punt de passar amb els CDs. Jo tinc reproductors de K7, de MD i de VHS i crec que soc capaç de convertir peces inescoltables en formats més assequibles (avui) com MP3 o DVD).
Condiciones a convenir: pericos y merengues abstenerse.
Per cert; la peça que asoma es preciosa
Rubricu tot el que dius, que es mereix ser al teu piset. Practicava totes les arts que descrius, amb la que només vaig poder recuperar una cinta de Leo Ferré, d’aquelles de dues hores, que són les que més se sortien, fins i tot amb cassettes tan magnífics com el que vaig abandonar cruelment al carrer, en plena voràgine ALPM. T’ha faltat dir, o potser no sabies 😉 que el Philips precursor sonava millor (és un dir) posant un got invertit sobre l’altaveu
P.S. No et perdis el YT de la XX que ara mateix posaré
Versió tocada amb el mismíssim arpeggione
El mismíssim exactament, no: Una còpia 😀 Aquí hi ha més
Hola…y adiós. No doy para más, ni hay para menos. «El soci creu que…»….me voy a quejar a la UDEF….esto es competencia desleal.
Efectivamente, «El soci creu que» es ya la puntilla. Merck e Indurain haciendo equipo. Habría que llevarles a un concurso de la tele (y pedir comisión.)
Tarde. Como cuando el director da una entrada y te pilla buscando la página. Tarde.
Pero sin esos sudores frios, supongo.