Conciertos en el Delibes
Comentarios recientes
Otro Strauss para 20… en Tafelmusik – La música d… Pau en Bendito sea Schobert (con… José Luis en Sinceramente Joaquín en Sinceramente José Luis en Sinceramente José Luis en La pregunta no es de quién es… José Luis en Sinceramente josepoliv en Sinceramente josepoliv en La pregunta no es de quién es… Joaquin en Sinceramente José Luis en Melodía vasca, otra vez ® José Luis en EBNDCD – La Chacona, qui… josepoliv en Melodía vasca, otra vez ® josepoliv en EBNDCD – La Chacona, qui… josepoliv en EBNDCD – La Chacona, qui… 
Entradas más vistas estos últimos días
-
¿QUÉ TE DEJÓ MARCADO?
SEGUNDOS INMENSOS
¿QUIÉN SABE DÓNDE?
-
-
Ancha es mi casa 
Oui. És una de les imprescindibles. Ja m’emocionava quan era jove. Ara, encara més
«…du lit au lit». Encara ens queda, esperem. No m’entusiasma començar amb una cosa tan trist, però s`ho mereix i «es lo que hay»
Touché. Sempre m’ha colpit i cada vegada més.
Benvingut al club!
(El Serrat va fer una bona recreació del tema amb «els vells amants», no tan bona però bona)
Crec que ja m’ho havies fet veure. Brel juga a altra divisió
Repetir-se és simptomàtic? Aquest detall no el va posar el senyor Brel
Es simptomàtic del pepinu
«Ils ont peur de se perdre
et se perdent pourtant»
Aquests versos valen tota una obra
I el poema un Nobel, per cert.