…después:
Conciertos en el Delibes
Comentarios recientes
José Luis en De Tannhauser a Tristán ® josepoliv en De Tannhauser a Tristán ® José Luis en Prendi, per me sei libero (o «… josepoliv en Prendi, per me sei libero (o «… José Luis en Prendi, per me sei libero (o «… josepoliv en Prendi, per me sei libero (o «… José Luis en 300 favoritas – Tres sin… josepoliv en 300 favoritas – Tres sin… José Luis en Pogorelich: Preludio, Baladas,… José Luis en Pogorelich: Preludio, Baladas,… josepoliv en Pogorelich: Preludio, Baladas,… Alberto Suárez Gonzá… en Pogorelich: Preludio, Baladas,… José Luis en El canto de las sirenas (LXXX)… José Luis en Bach al piano – Apéndice… josepoliv en El canto de las sirenas (LXXX)… 
Entradas más vistas estos últimos días
¿QUÉ TE DEJÓ MARCADO?
SEGUNDOS INMENSOS
¿QUIÉN SABE DÓNDE?
-
-
Ancha es mi casa 
És fantàstica la variació de formes i matisos cromàtics que presenta el cel!
La teva mesura temporal confirna la meva teoria de que és falsa l’afirmació de que els impressionistes pintaven captant l’instant. El captaven visualment, però després el pintaven com volien o com creien recordar. Molt més si feien servir l’oli, procediment pictòric que exigeix temps.
Hi ha un pintor de l’Escala que es diu Lluís Roura Juanola que fotografia diàriament la sortida i posta de sol des de la terrassa de casa seva a l’Escala i voltants. També en altres moments del dia, segons les variacions del cel. Les seves fotos sovint són seleccionades en l’espai de «El Temps» de tv3.
https://ca-es.facebook.com/lluis.rourajuanola, aquí podràs veure alguns exemples. T’encantaran
M’han encantat. L’altre dia pensava que estava fent com el de Smoke, la mateixa foto, si no cada dia, si cada setmana. Quan comença a fer-se fosc, hi ha una hora que sembla màgica, la llum és irreal, i canvia cada segon. «Vine, vine a veure!» I ja no és el mateix. I explica molts colors «irreals» dels pintors.
Adeu, adeu
L’occident és tot en foc
i el jorn mor a poc a poc,
dins del bosc l’oreig suau
ens ve a dir: Adéu siau
dormiu en pau
Adéu, adéu
L’orient també crema
i el foc ho abrasarà tot
posaré una espelma
sabent que això és poc
però és tot el que puc fer
a més d’aquest poema (?) 😀
per desitjar que plogui bé.
Amb l’espelma, fa riure,
encara faré més foc
és clar que hauria d’escriure (i pensar)
més a poc a poc. 😉
El que tenen els poemes, i més si són cançons, és que ens els fem nostres quan els necessitem.
No l’he escrit jo. És una cançó que vaig aprendre fa molts anys quan era escolta i anavem de campament.
Molt sovint quan anem en cotxe cap a ponent (o occident) i veig aquests colors màgics em ve al cap i, fins i tot la canto.
Això em passa molt. Per cada lloc o situació el meu magatzem mental de músiques i lletres em proporciona una banda sonora. És una sort que tinc.
Ara miraré si el senyor Google sap la cançoneta -que no seria estrany que fos alemanya ja que moltes cançons d’excursionista/escolta ho eren.
Efectivament la sap i és… holandesa. No se si amb tot aquest enllaç sonarà res o només és la lletra
https://lliriblau.wordpress.com/2013/07/06/adeu-adeu/
Quant a l’orient, el foc i l’espelma no pateixis tant. Jo, i la sòcia també, ho visc amb emoció i neguit ben bé com si fos una semifinal de la copa d’Europa. No dic una final perquè tot té un límit ;o)
Ja sé que molts no ho enteneu ni compartiu però la sensació de participar d’un exercici de dignitat col·lectiva m’omple d’orgull. I amb sentit de l’humor (fins ara). Què més vols? O millor que més puc demanar?
I paro perquè m’enrotllo massa.
Avui he anat a unenterrament molt emotiu on el fill ha recitat el Cant Espiritual de Maragall, de manera extraordinària (n’és professional) i … Prou
Quin horror! ha descarregat un munt de lletres de cançons i algunes músiques. No aquella, em sembla. Retalla o elimina per favor. Qué bochorno, papi!
Arreglat, però només ve la lletra.
Sí que pateixo, perquè rebrem tots. No dubto que ho visquis com un exercici de dignitat col·lectiva, ja es veu. Altra cosa és de què es tracta realment. I quants moviments de tots els colors a la història han provocat (i han viscut de) sentiments d’aquest caire. D’altra banda, caldria veure que ens diria un psiquiatra si li parléssim de dignitat. En tot cas, m’alegro de què ho visquis com una semi i amb humor.