Pimlic

El 19 de enero de  1943, en plena guerra mundial, la maternidad del Hospital Civic de Ottawa fue declarada territorio de los Paises Bajos para que Margarita, tercera hija de Bernardo y Juliana de Holanda, que nacía ese día ahí, al otro lado del Atlántico, no quedase excluida por ello de la línea sucesoria. Con este curioso episodio en mente, el británico T. E. B. Clarke escribió el guión de Pasaporte a Pimlico (1949).

Dirigida por Henry Cornelius y dedicada “a la memoria de los años del hambre”, esta humorística película cuenta cómo la explosión accidental de una bomba de la recién acabada  guerra pone al descubierto un tesoro y unos documentos que, según la entusiasta historiadora que los analiza, afirman que el pequeño barrio de Pimlico en que se han hallado no pertenece a Inglaterra sino al antiguo Condado de Borgoña. “Esto no es historia, es dinero” había vaticinado ya una vecina ante el descubrimiento. Y tras la alegría identitaria, es el director de una sucursal bancaria  quien primero se aprovecha de modo práctico de las circunstancias, negándose a acatar su despido. Le siguen los comerciantes, que pueden vender sin las restricciones de los racionamientos, los bares, sin limitaciones horarias ni de decibelios, los policías, que ya pueden beber en horas de servicio. Se rompen carnets de identidad, aparece un servicial Duque de Borgoña y los borgoñeses de Pimlico se lanzan a pedir el pasaporte a los viajeros del metro que atraviesa su territorio.  En represalia,  cierre de fronteras. Y guerra de altavoces:

En tanto, los medios de comunicación han seguido puntualmente el caso, y la historia ha llegado a las pantallas:

El caso divide a Inglaterra, y la opinión pública se solidariza con los asediados, sobre los que llueven literalmente  bocadillos y paquetes de comida. Helicópteros nodriza, también literales, cerdos en paracaídas, mensajes de ánimo escritos en el cielo… Al final la solución es financiera: Pimplico presta su invendible tesoro a Inglaterra con la condición de que los intereses se inviertan en el barrio. El duque de Borgoña se conforma con una botella de Borgoña, comida de hermandad con la inauguración de la piscina soñada por el tendero / ex primer ministro en el solar en que explotó la bomba y “¡Volvemos a Inglaterra!”. Empieza a llover, un deportista puede volver a correr por donde solía, desciende la temperatura que abrasaba el pais, y fin.

Puede que el resumen no haya logrado interesar lo suficiente como para hacerse con la película (que, hoy por hoy, puede obtenerse aquí) pero sería imperdonable perderse su más gloriosa escena:

“No le des más vueltas, Jim: Siempre hemos sido ingleses, y siempre seremos ingleses. Y precisamente porque somos ingleses, reclamamos nuestro derecho a ser borgoñones!”

Anuncios

Acerca de José Luis

Las apariencias no engañan
Esta entrada fue publicada en Cine, Sociedad. Guarda el enlace permanente.

10 respuestas a Pimlic

  1. Antonio dijo:

    Hoy 2 de noviembre supongo que estarás contento. Eres súdbito de un país con presos políticos, exiliados y muertos en las cunetas

    • José Luis dijo:

      En fin, no sé ni por donde empezar ni si vale la pena, porque todo lo que dices me parece absolutamente surrealista. Y casi prefiero contestar sólo a lo que no es político y requerirá un acto de fé por tu parte: No, no estoy contento. Ni de que nadie entre en prisión ni de que nadie reaccione aquí como lo has hecho tu, sobre todo porque supongo que habrá muchos.

    • José Luis dijo:

      Aunque, ya que te puedo responder brevemente, lo haré: No tenemos presos políticos sino políticos presos (también alguno del partido gobernante), no tenemos exiliados sino huidos de la justicia o, si acaso, en campaña publicitaria, dispuestos a mentir y calumniar todo lo que les convenga. Y, desde luego, hace ya bastante más de cincuenta años que no tenemos muertos en las cunetas, que, por cierto, no fueron de un solo color. Creo que ya lo sabes todo esto. Nunca entenderé este tipo de autoengaños. Entre otras cosas, porque lo que mas descalifica a cualquier idea es que sus defensores no sean capaces de aceptar las realidades que no les convienen. Lo que, ojalá no me equivoque, es lo que a la larga les derrota.

  2. Pau dijo:

    Per alguna raó sento profunda tristesa i crec, amb temor, que aquest camí només pot fer-nos mal a tots plegats. Però no vull sentir-me còmplice d’aquesta indecència jurídica d’empresonar polítics pel fet de plantejar una nova realitat politico-administrativa dins el marc democràtic europeu. Al llarg de la història la Llei, afortunadament, s’ha desobeit i sovint la humanitat hi ha guanyat exponencialment.
    Per què és tan sagrada la Unitat de Espanya? Què tal una commonwealth entre Espanya i Catalunya? Amb voluntat, la solució seria ben fàcil.
    No puc entendre el per què de tanta intolerància i menyspreu… I amb perdó, però no puc trobar paral·lelismes amb les formes d’uns i amb les formes d’altres bàsicament per una qüestió d’escala.
    I tot plegat ho dic profundament compungit i sense ànim de crítica vers les opinions aqui versades, només volia compartir aquest sentiment d’incertesa i profund desànim.

    Abraçada,
    Pau

    • José Luis dijo:

      Abans de res, una forta abraçada, Pau. Tant de bo poguéssim parlar tranquil·lament de tot això a una terrasseta de les Rambles, i no t’hagués de respondre amb un escrit tan llarg en el que no sé si sabre dir el que penso i sento, i al que no puc matissar o rectificar (i aprendre) com faríem a una conversa!

      Comparteixo fa dies la teva tristor, que no ha minvat precisament avui, perquè no crec que aquesta mesura ajudi gaire, o de moment, torna a tensar la corda. I perquè, segur que com tu, començaré a estar content el dia que es vagi destensant, però crec que una banda tira i l’altra respon, i és la primera la que ha d’afluixar. I no crec que el govern Espanyol estigui gaire content tampoc, amb la qual cosa queda clar que, al meu parer, la separació de poders existeix, per molt que no sigui absoluta, com dubto que ho sigui enlloc. I per molt que la idea contraria sigui a Catalunya un axioma absolut i qualsevol que discrepi sigui immediatament considerat fatxa, és el que honestament penso. La presumpció d’innocència també la vull pels jutges, i la justícia ha donat molts disgustos a tots els governs. I ara no veig enlloc la indecència jurídica, llevat en el fet de pressuposar que un jutge és corrupte, sense més argument que el fet de que no m’agradi la seva sentencia.

      Òbviament, no han empresonat a ningú per plantejar res; els independentistes del Parlament espanyol porten anys plantejant el que volen i passant-se quatre pobles de tant en tant, com l’artista Rufian, i ben lliures segueixin. Els han empresonat per desobeir lleis, a consciència, advertits pels lletrats de la seva pròpia càmera. I aquí anem a l’altre axioma més que discutible: El crim de la judicialització de la política. Però, ¿a qui o a què s’ha de recórrer quan tenim un conflicte que no es resol amb política? O, en tot cas, ¿és un crim fer-ho? ¿és un crim defensar una postura amb l’ajuda de les lleis? ¿S’han d’abaixar els braços i cedir per nassos?

      Dius que “al llarg de la història la Llei, afortunadament, s’ha desobeit i sovint la humanitat hi ha guanyat exponencialment”. Quan? Quan, parlant, naturalment, de lleis democràtiques, aprovades pel poble, un detall no menor. Quan? És perillós defensar saltar-se les lleis. Primer, perquè demà podràs ser assaltat tu mateix impunement. I, segon, que ve a ser el mateix, perquè estàs legitimant qualsevol colpista, Franco i Tejero inclosos.

      M’anticipo a la resposta que, no sé si tu, però altres em donarien. “L’actual legalitat ve d’una constitució redactada amb una pistola a la nuca”. Una mica exageradet, però vale. No hem arribat poc lluny amb ella, no ha millorat gens el país… ¿I quan s’ha redactat una constitució que agrades al 100% a tothom, especialment amb el pas del temps? ¿No és una llei un pacte? I el més important: No deixa aquesta constitució una porta oberta per canviar-la, ara que ja no tenim pistoles a la nuca?

      Perquè, molts dels que estem emprenyats, ho estem sobretot amb com s’han fet les coses, amb com es pot parlar de legitimitat democràtica quan es pretén ni més ni menys que una secessió sense fixar un mínim de vots a favor, amb aquesta pressa (tan sospitosa, d’altra banda de la que no cal ni parlar), amb tantes mentides. Molts no creiem a la Sagrada Unidad de España. Tampoc a la Sagrada Independència de Catalunya, que vist el darrer tweet de Fray Oriol Junqueres, on fa vots perquè “el bé derroti al mal a les urnes”, tindria molt de sagrada. I no riguis, que aquesta no és una qüestió menor. Els catalans no som ni millors ni pitjors que cap poble, ni per bo, ni per dolent, però fa ja anys que se’ns vol vendre el contrari. I l’objectiu permanent no ha sigut la independència sinó el poder. La culminació, Junqueres, president del partit més votat a Catalunya, s’identifica amb el bé, i com diu Juan Cruz al País a l’article que he penjat avui, el seus són la bona gent. El Messies i el poble escollit. Deu meu. A mi em faria por independitzar-me de la mà d’aquesta gent.

      ¿Commonwealth? No sé gaire de com funciona. ¿Molta més autonomia real que l’actual a Catalunya? No ho crec. ¿Quant d’orgull i de reconeixements i de paraules i d’etiquetes hi ha darrere d’aquesta lluita? En tot cas, hi han moltes sortides. També la independència total, amb fronteres i tot el que es vulgui. Res a dir. I avui, cert que per interessos polítics no massa presentables, es pot arribar a pactar un referèndum en condicions, que per mi inclourien un mínim de més del 50% del cens, i sobretot, confirmació als quatre cinc anys per obeir el resultat, com crec que es va fer al Canada; que no val aprofitar (com s’ha fet ara) una tempesta per abandonar el vaixell.

      Intolerància i menyspreu…. Si deixes de banda els quatre fatxes, em penso que ni absoluta ni relativament són comparables, però jo ho veig absolutament al contrari, quina casualitat. Potser tens raó amb les formes, clavells, mans alçades, pau i amor… que molta gent sentirà de tot cor, però que no deixen de ser una estratègia per convèncer de la bondat de les intencions, torna a l’article d’en Juan Cruz. Però és que això és el que fan els bons, els que tenen la raó, els superiors. ¿Hi ha menyspreu a l’adversari més gran que l’expressat, no per qualsevol eixelebrat, sinó pel líder del procés, Oriol Junqueres: “pq el bé derroti al mal a les urnes”?

      No estiguis compungit, jo estic molt content d’haver-te llegit. I segur de què no tinc jo tota la raó, però si una mica. La incertesa, el desànim i la tristor van per barris i per dies. O hores. No té perdó el que ens han fet i em temo que encara es faran patir. Especialment als pobres jubilats. 😀

      Una abraçada de tot cor, salut i Visca el Barça.

      • Pau dijo:

        Tot i no compartir alguns dels teus punts de vista, com per exemple la imparcialitat judicial tenint en compte la corrupció demostrada del partit que governa i que precisament ha comès il·legalitats flagrants, voldria agrair-te l’exhaustiva argumentació amb què els presentes.

        De forma evident, molts ciutadans d’aquest país s’han saltat les lleis sempre que han volgut. Fins i tot la monarquia de torn, o en termes de proximitat, tots aquells que descarreguen (descarreguem) coses il·legalment d’Internet… Per tant, la llei és sagrada per imperatiu categòric quan així ens interessa… dir el contrari és hipòcrita.

        No crec en banderes ni fronteres però observant els esdeveniments, i allunyat d’adoctrinaments o d’abduccions extraterrestres, penso que en aquest procediment judicial específic s’hi observen irregularitats evidents, jurídicament demostrables en termes de competències a l’hora de jutjar allò de què se’ls acusa. Presò incondicional, en serio?
        source: http://www.publico.es/politica/audiencia-encarcela-govern-10-agujeros-negros-justicia-querellas-prision-independentistas.html

        Tant de bo el diàleg aqui present fos la via per resoldre les diferències entre uns i altres però malauradament, i en això si que coincideixo, el fanatisme s’ha imposat seguint la lògica, tant universal per altra banda, d’acció-reacció.

        La perversió de les paraules de Junqueras és idèntica a la dels diputats del senat aplaudint a rabiar el “a por ellos”. Arribats a aquest punt, és evident que una de les solucions arribaria si ambdues parts es desconstruissin a sí mateixes i empatitzessin més enllà de lògiques electoralistes miserables i messiàniques. Però amb sinceritat, ho veus possible?

        I ja ho pots dir ja, la pela, que és allò que més ens interessa a tots plegats, ja comença a perillar. Per si de cas, comulga i encomanat a Deu pel que pugui passar…

        I si en alguna cosa estic d’acord amb tu és que mai abans Catalunya havia assolit tanta autonomia i llibertat com fins ara… veure’m en què deriva tot plegat.

        Abraçada de tornada, salut, música i visca el Barça!
        I gràcies pel teu comentari tant ben argumentat!
        Pau

        PD: I en persona, amb una birra (o dues o tres) de ben segur trobaríem camins d’entesa i concòrdia i arreglariem el món i fins i tot l’univers jeje! 🙂

  3. Josep Olivé dijo:

    Magnífic, magnífic diàleg entre Pau i José Luis. Un preciós exemple de debat entre persones! Gràcies a tots dos!

Dejar un comentario

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s