– Hace ya tiempo que no son las óperas de Mozart las que más me gustan, ni me parece ya lo mejor de su obra, seguramente porque he escuchado muchas más óperas de otros y muchas más cosas suyas. Me siguen gustando muchísimo, pero, perdón por el sacrilegio, su comicidad y sus recursos más previsibles me llegan a cansar. Y como en “Il burbero di buon cuore” hay mucho de eso, no es extraño que me haya resultado muy aburrida.
– Dicen que Mozart admiraba a Martín i Soler y que aprendió de él, de modo que no se puede decir que el valenciano le copiase. Claro que la lástima es que no lo hubiese hecho y que la genialidad pudiera copiarse.
– Todo suena a Mozart pero nada llega a él (salvo lo que es de él, especialmente el aria del segundo acto que, muy bien cantada por Veronique Gens, ha resultado en un contraste sangrante) y menos el conjunto, que no sabes si va, viene, o permanece inmóvil. El segundo acto, bastante mejor, no sólo por ser más breve.
– Un guión mínimo, un escenario que parece el de una función de fin de curso montado con lo que se ha pillado en los trasteros, y una oscura orquesta, entre discreta y sosa. Parece raro que Savall no haya optado por algo bastante más “de época” y más brioso.
– Chausson, estupendo cantando y actuando, casi ha valido la pena la noche por oírle y verle, ha sido justamente aplaudido en un aria de la segunda parte que me ha recordado (quizá por el texto) al «ma la fate a tanti e tanti» del «Co-sí fan tuuuute». Gens no ha defraudado ni a Mozart ni al público. Por lo demás, la ópera hubiera ganado mucho con algunas sustituciones, por ejemplo si el Giocondo David Alegret lo hubiera hecho Florez. Pero la verdad es que no lo merece.
– El público (el que se ha quedado) ha salido moderadamente contento. En mi fila, a un espectador hasta se le escapaba la mano para dirigir entusiastamente. Para acompañarle en el sentimiento, «Donne mie, la fate a tanti» del auténtico Mozart. Orchestra of the Age of Enlightenment dirigida por Ivan Fischer, canta Luca Pisaroni.
Las opiniones de Joaquim, Josep i Miquel
Ancha es mi casa 
Un rave, José Luis, un rave. Ara, això que dius de les òperes de Mozart si que no m’ho esperava pas. Un cop baix, si senyor!
Amb dues fulles (el rave). Y no me saque Vd de contexto lo de Mozart. 🙂
JL! no será que las óperas de Mozart las has probado poco?
A mi me impresionó más la primera aria mozartiana de la Gens, seguramente por contrastar y brillar radicalmente con lo oido durante el primer interminable acto. Nada que ver con la orquestación de M i S, que no me parece ni amable, incluso muy irritante a momentos.
Pues no creas que la escena es tan cutre: hay muebles y lámparas escandinavos, de catálogo! eso sí, abollados, como el sillón esfera de A.Eero:
Ya puestos, siguiendo la linea mueble fibra de vidrio, hubiera hecho un set totalmente galáctico y al menos nos habríamos distraído.
a) Es quizá por lo contrario: me las sé de memoria.
b) Tienes razón con lo de la orquestación (brillante pareado a juego con las circunstancias), que también debe tener su parte de responsabilidad en la sosez.
c) Algo de tienda de muebles de segunda mano tambien tenía el solar, por muy de marca que fueran. Feo, feo, y aburrido también a juego. Y las dos puertas del fondo, la escalera de incendios, las vidrieras al otro lado…
Foto de la crónica de Miquel en Voltar i Voltar
No vull treure de context la teva opinió sobre les òperes de Mozart, però jo vaig anar a veure Le Nozze, sortosament, un dia més tard que Il Burbero. Si hagués estat al contrari, m’hauria avorrit bastant, però al fer-ho en aquest ordre, pssss no em va semblar tan malament.
Aquest psss sembla el terme mig mes raonable, encara que jo segueixo amb el meu pffff, i no per comparacions. No crec que sigui que el llistó es molt alt; mes aviat, que aquestes operes, o son molt bones o son inaguantables.
El que passa amb les òperes de Mozart, al menys a mi, és que tanta música bona i de tant alt nivell acaba esgotant. I és que aquella època de formats d’òpera molt semblants totes pecaven del mateix: les feien llargues, llargues, llargues. Va ser precisament l’altíssim nivell de Mozart i la seva complexitat musical la raó del seu escas èxit. Aixi com ho escric. I pel que fa a una audició actual doncs em relaxo més amb Wagner que amb en Mozart. Vull dir que amb Mozart és una darrera l’altre i Wagner, per molt que durin les seves òperes, el decurs de lo que passa a escena et relaxa i et manté amb atenció alhora. No sé com explicar-ho. Per exemple, a «La Flauta Màgica» em treu de pollaguera l’última aparició de Papageno, per bona i simpàtica que sigui i és del tot innecessari el càstig a la Reina de la Nit. I no diguem les dues àries (que per sort ja es solen eliminar) de Marcellina i de Basilio en el quart acte de «Le Nozze….». I a Idomeno, desprès de tres hores llargues de Mozart en estat pur et llarga un recitatiu i ària d’Idomeno de gairebé 8 o 9 minuts (que recordi) amb vals inclós, abans o desprès, que renoi, t’acaba exasperant una mica. És per això que cada dia valoro més dus obres no tant representades potser: «La Clemenza» i «El rapte». Són més concisses (sempre que en aquesta última no decideixin incloure tots els recitatius, és clar) i d’una banda no trobo que el Mozart de la Clemenza sigui un Mozart menor, ni molt menys, i per l’altre, el Rapte és una meravella de cap a peus i ben representada i cantada sempre logra possar-me un nus a la gola en el seu final. Un altre cas d’esgotament és «Don Giovanni». Però aquesta vegada per la dramaturgia, aclaparadora, que no deixa ni respirar, amb un final d’angoixa, però que llançaries per la finestre a Don Ottavio i fins i tot a Doña Anna en la seves últimes intervencions, per pessat i per tonto un, i per «jeta» l’altre. Bé, queda el Cosí. Aleshores, senyors, el seu format quasi de òpera de cambra, la seva abundancia de números de conjunt, la seva excelsa música i la mala lleteta del llibret, tot plegat fan d’ella una delicia des de la primera fins l’ultima nota. Vaja, volia escriure només una miqueta…És que l’Amadeus és apassionant i sempre dona molt de si. Ja veus. 🙂 Ho sento.
Doncs no ho sentis, que m’has explicat molt be una altre possible raó de per que últimament m’interessa menys el Mozart de les quatre grans, exclosa precisament la millor també per mí, el Cosí. Per separat, àries i duos i quartets i de tot, meravellósos, especialment els seriosos. Però d’una tacada, a partir de la segona vegada que el recitatiu fa allò que veus que ja acaba i el clave ho confirma, tin-ton , i ara ja toca l’aria, ja comença a sobrar-me, i amb alguns números bufos, el mateix. La veritat es que de jove em vaig fer un fart de sentir-les i ara m’agrada més descobrir altres coses, com aquest nou talent del que parles, si, aquest tal Richard Wagner que dius.
Bé. Esperem que no ens cridin a l ‘ordre… o «a cenar meco», encara que d’aixó si que no em canso mai
Jejeje…brutal, brutal escena, si senyor, i és que efectivament l’Amadeus amb aquesta escena es pot dir que va anar molt més lluny de les fronteres del classicisme…estic segur que en Richard haurà prés nota….
Pingback: Me voy, ¿mas a dónde? | Ancha es mi casa