El ejemplo de los pequeñitos ha prendido y un relevo con garantías está ya asegurado.
Cuentan que celebraron su primer gol con tanto júbilo, que el portero que lo recibió, a pesar de que su equipo iba naturalmente ganando por goleada, acabó echándose a llorar.
 | josepoliv en Las verdades de Agamenón (extr… |
 | José Luis en EBNDCD – Misa en si menor, una… |
| josepoliv en Las sonatas para violonchelo y… |
| josepoliv en EBNDCD – Misa en si menor, una… |
| josepoliv en Marie Antoinette y su ultra-mo… |
| José Luis en Marie Antoinette y su ultra-mo… |
| José Luis en La Bachiana Brasileña nº 5 de… |
| Fachada – Un entrete… en Fachada – Un entretenimi… | |
| 22/12/1808 – El conc… en 22/12/1808 – El concierto | |
| josepoliv en La Bachiana Brasileña nº 5 de… |
| José Luis en Cinco ejemplos más de la Músic… |
| José Luis en TAR |
| josepoliv en Cinco ejemplos más de la Músic… |
| josepoliv en TAR |
| José Luis en TAR |
Ancha es mi casa 
N’havia sentit a parlar d’aquest youtube i francament m’ha semblat genial!!!. Està molt bé que de ben petits s’ensenyin valors alternatius a la competitivitat i a l’èxit, perquè a la vida també hem de saber entomar decepcions i no tots podem ser Messi. Bravo per l’entrenador i pels pares d’aquests nens que els esperonen a jugar, i no tant a guanyar, fent-los sentir il·lusió per l’esport.
I bravo perquè després del vídeo els segueixin deixant tranquils, perden cada dia sense cap problema. A mi em mata el porter quan diu «Tinc molta feina».
Estic segur que cada un de nosaltres, algún dia marcarem el nostre GOL… el desitjat…el definitiu.
M’has de dir a quina pastisseria compres la moral, però em pregunto a qui farem plorar quan el marquem.
Estos niños son para copiar ,porque cuando dicen con toda naturalidad que les metieron 27 goles ,es para darles un abrazo a todos y a su entrenador ;porque lo que hacen no son futbo-listas sino» personas «y !que personas,!ya firmaria con que en todos los deportes y en la escuela
tuvieran unos profes de esta categoria.Bona nit y MUASSSS (no te pierdas en In fernem, los conciertos de Listz por Barenboim y la Staatskapelle) !Son para morirse de gozo UA
Otro momento glorioso del portero es cuando dice que «a veces» se acuerda de pararla con las manos. Y el análisis de las razones por las que pierden. Y derrotismo, cero: El año que viene veremos.
Te voy a hacer caso ahora mismo y me voy a casa del vecino.
2A
Aquest vídeo el vaig veure l’altra dia i em va semblar genial, tant pel comportament dels nens, com de l’entrenador (al qual vaig escoltar ahir a RAC1) com dels pares. Es una cosa tant naïf, que sembla impossible que en un món tan competitiu com l’esportiu, hi hagi gent que ho entengui així. Ah! i «ten points» pels autors de la filmació, per haver sabut veure que hi havia una història tan fantàstica i humana.
Tens molta raó amb els ten points, que mes que fer-ho be el mèrit es fer-ho. La part trista de la historia es que un comportament natural sigui avui genial.
Com que no crec que calgui que a aquest vídeo li canti més les excel·lències -i és que el trobo extraordinari- m’agradaria aprofitar el fet que te n’hagis fet ressò per fer una petita reflexió, que no sé si et resultarà prou interessant i, sobretot, si hi estaràs d’acord, però que no em puc estar de fer.
Fa ja bastants anys, un editor em va fer un comentari referent al món de la literatura infantil i juvenil que, des d’aquell dia, sempre he tingut present: “Gairebé totes les narracions -va dir-me- porten implícita una moralina, i la gràcia de l’autor és, precisament, que el lector no la noti.”
T’explico això perquè al veure aquest vídeo em vaig recordar d’un altre que havia vist i que va tenir força èxit al Festival de Filmets de Badalona. Es diu “Seis contra seis” i és aquest:
http://www.dailymotion.com/embed/video/xc2dk8Seis Contra Seis per iurgic
Es tracta d’un diguem-ne “vídeo-denúncia” contra els pares “hoolligans”, que pensant-se que estimulen als seus fills perquè triomfin en el món de l’esport, no fan altra cosa que pressionar-los de forma negativa deixant de banda el que els “nanos” pensen o volen.
No et diré, perquè mentiria, que el vídeo aquest no està bé…, però se li veu tant, però tant!, que és una moralina! i, en canvi, el del “Petit equip”, que la moralina la porta, també, implícita, la va traient el mateix espectador sense que li serveixin en safata.
No sé si m’he explicat prou bé, però el que volia dir amb tot això és que aquesta comparació em serveix per fer notar on rau la diferència entre un creador i un “explicador”.
És el que em passa amb la literatura: ja m’agrada -i és clar que m’agrada- que m’expliquin una història interessant…, però m’agrada que me l’expliquin ben explicada, que em sorprenguin, que m’emocionin si cal, i això només ho poden fer els que tenen el do de la creativitat.
La diferència entre els dos vídeos està en la forma, perquè el fons és exactament el mateix, però la diferència entre l’un i l’altre també està en què “Seis contra seis” el vaig veure una sola vegada i em va semblar que estava bé; en canvi, però, “El petit equip” ja me l’he mirat no sé quantes i acabo sempre que ho faig amb un somriure de satisfacció d’orella a orella i convençut que me’l tornaré a mirar.
Masa tela per contestar-te en precari (no tinc audio ni temps i veuré el video a la tornada) (ni corrector) La clau es a la manca de intenció. Per mi aquest video no preten donar cap lliço sino fruir i riure amb una realitat molt simpática i tendre. I a més a més, els autors han sapigut explicar-la molt bé, tal com dius. La han encertada precisament no «subrayando» rés. A mí em sobra el moment de la xocolata; o millor dit, em feia por que seguís per aquest camí.
Adeu, que faig tard 🙂
Avui he vist un partit de futbol amb tanta diferencia entre un equip i l’altre que m’he recordat d’aquest petits i de que tenia un video pendent. Res a afegir al que dius, la veritat es que aquest 6 contra 6 es tan obvi (i maniqueu) que es fa desagradable. I tampoc el penso tornar a veure, mentre que l’altre, aprofitant que passava per aquí ja me l’he tornat a mirar…